Sempre amb un somriure…

El seu somriure acollidor et donava sempre la benvinguda quan arribaves allà on ell es trobava. Darrera aquell tènue moviment de llavis s’amagava una timidesa que era capaç d’oblidar quan el moment ho requeria. És aquesta barreja de tendresa i fortalesa que admirava de l’Oriol.

El vaig conèixer molt abans de que fossim companys de consistori. Era freqüent trobar-se’l al final del dia al pati de “les Franceses” amb la seva germana, l’Eva, que també hi estudiava. Els dos esperaven la mare, l’Assumpción, que acabava la jornada laboral a l’escola. Un nen pigat, amb el cabell arrinxolat i sempre somrient destacava en una escola només per nenes.

Més tard, ens varem retrobar als Salesians. Tothom coneixia l’Oriol. Entre moltes altres coses, perquè amenitzava amb la seva guitarra les misses a l’escola. Jo que no en sóc massa de creient, tot i que m’hi vaig esforçar, no em perdia ni una missa! L’Oriol i altres companys tocaven la guitarra i altres instruments convertint aquella cerimònia en quelcom alegre i distès. Quasi ningú hi faltava. Mai oblidaré aquelles cançons. Sovint, amb l’Oriol les recordàvem i rèiem de com ell i la resta de companys, posaven ritme de rock als càntics a la verge. Van marcar una època. Tots ens en recordem bé. Després, en el seu casament amb la Montse -amb qui compartiem pupitre als Salesians- varem tenir un flash back a aquella etapa ja llunyana amb la presència d’aquelles cançons. Va ser preciós. L’Oriol era això també, alegria. Una persona alegre, positiva, optimista.

L’any 1999 varem començar junts l’aventura de la política institucional a la nostra ciutat. L’Oriol ja feia temps que lluitava per causes socials a Mataró, sobretot, en temes molt lligats a la millora de la igualtat d’oportunitats dels joves i adolescents més vulnerables. Aquest treball i aquesta lluita ben portada el va fer atractiu i interessant pel Manel Mas que va decidir posar-ho a la llista del PSC. Quina alegria aquella nit electoral quan, fins i tot, l’Oriol que anava de número 14, va entrar a l’Ajuntament com a regidor!! Començava una etapa apassionant. No sé si en aquell moment n’érem prou conscients.

Aquells primers mesos a l’Ajuntament van ser un repte per tots, però sobretot pels més joves, l’Oriol i jo. Sovint teníem converses en relació a la complexitat dels afers polítics, i de les dificultats d’entrar en una administració tan potent com l’Ajuntament de Mataró i sense l’experiència potser necessària per aquesta tasca tan noble. Els inicis no van ser fàcils. La política és una tasca complexa on cal demostrar moltes actituds i aptituds.

Durant aquell primer mandat del 1999-2003, l’Oriol es va responsabilitzar de la regidoria de serveis socials i salut. I val a dir que, en alguns moments, no ho va passar bé. Va tenir un parell de temes difícils que va saber resoldre amb contundència. Com he dit, rere aquell somriure tímid, s’amagava una persona valenta i amb capacitat. No empetitia amb les dificultats, al contrari, diria que com Messi -fent una comparació futbolística que a ell tant li agradava- es creixia davant les adversitats. Es va guanyar la reputació de regidor compromès i competent, fet que tots els membres del grup municipal li reconeixíem.

El següent mandat, 2003-07, va continuar amb aquella cartera. Com deia l’Oriol, necessitaves almenys 8 anys per poder fer una tasca significativa al front d’una regidoria. I us asseguro que la va fer. En aquells anys, i amb el seu lideratge, els serveis socials de Mataró varen passar a ser un referent nacional. Va saber conceptualitzar de nou l’atenció social, crear un relat, modernitzar els serveis i innovar en la manera de prestar-los i atendre als usuaris. Va fer una feina difícil i complexa però la seva valentia i capacitat de treball el va portar a assolir aquell repte que s’havia plantejat i que, ineludiblement, va millorar els serveis als mataronins.

A vegades, després d’algunes reunions nocturnes, mentre baixàvem cap a casa, comentàvem les dificultats de conciliar la vida personal i la vida política. Ell coneixia bé les dificultats perquè vivia molt intensament la seva feina. Mai tenia un “no” per ningú, sempre trobava un forat per atendre a qui el requeria, i si l’aturaven per la Riera era incapaç de tallar la conversa… el què comportava haver de fer malabarismes per disfrutar d’aquells primers anys de matrimoni al costat de la Montse.

El naixement de l’Oriol i després l’Abril l’havien fet replantejar aquesta dedicació tan desmesurada per poder dedicar temps a la família que tan s’estimava i amb la que tan desitjava compartir moments i estones. Quant necesari és gaudir de la globalitat d’una vida! Sovint, entre somriures, somiàvem en deixar la política després d’aquell tercer mandat i emprendre algun negoci… teníem moltes idees! I, fins i tot, ell em demanava consell per fer alguna formació i després posar-nos mans a la obra. Encara guardo algun mail. Fins el darrer moment, lluitant, aferrant-se a la vida, sommiant… quin aprenentatge estar al seu costat!

A les reunions del grup municipal socialista o del Govern era difícil no escoltar les seves opinions. Així com costava saber la d’altres, ell no tenia recances en opinar, al contrari, era molt vehement amb el què pensava. Si calia demanava perdó, però intentava defensar fins al final el seu posicionament. En això ens assemblàvem. I com ho sabíem, sovint acabàvem comentant la jugada privadament a través dels mòbils. Així varem anar teixint la nostra complicitat. L’Oriol era d’aquelles persones que dins un grup humà, com era el govern, sabia crear un bon ambient, era molt empàtic i afable. Si el necessitaves, sempre tenia el telèfon obert, a punt per escoltar-te i ajudar-te. Era un bon company, generós i alhora competitiu.

Als inicis, varem agrair molt en Manel Mas, el nostre pare polític, el fet que sapigués mantenir entre els companys de govern un bon ambient. Ho comentàvem molt amb l’Oriol, sinó fem equip no marquem gols. I el nostre entrenador en sabia d’això. Després dels plens, anavem plegats a sopar. Allà era el moment de treure’s la corbata, riure una estona i desencorsetar les tasques governamentals. El futbol i les dones eren temes força tocats. Ah, i els acudits, me n’oblidava! A l’Oriol li agradava explicar-ne. Era dels divertits, dels que els hi costava poc treure’s el traje de regidor, al cap i a la fi, darrera dels trajes hi ha persones, molt normals. Quantes vegades ho dèiem això, oi? Bé doncs, aquells sopars n’eren un exemple.

Seure al seu costat a les reunions més informals, o als dinars i sopars era un èxit garantit. Reies amb ell i parlaves de mil coses més enllà de la política. Sobretot de música i futbol. L’Esteve Terradas acostumava a ser sempre a prop, aquestes dues aficions les compartien bé i era tema de conversa repetit. Fins i tot, en els dinars que ho permetien, com els de Nadal, disfrutàvem de petits concerts amb l’Oriol i l’Arcadi a la guitarra. Cada Nadal celebràvem a Cabrils -casa natal del Manuel Mas- dos sants, Esteve i Manuel i amb aquesta excusa ens convidaven a un dinar entranyable. Era un punt de trobada distès i molt necessari per mantenir, més enllà de la feina, una relació més propera amb els companys. És tan necessari això quan passes tantes hores a la feina… darrerament, ho trobàvem a faltar. En aquests dinars nadalencs l’Oriol s’animava amb la guitarra i cantàvem alguna cançó, quasi sempre de Loquillo. Eren moments màgics que els que ho varem viure no podrem oblidar.

L’Oriol era una bona persona, plena de valors i disposada sempre a ajudar i ser útil a la societat per la que ell creia que calia lluitar fins aconseguir una veritable igualtat d’oportunitats i justícia social. Era una persona alegre, divertida, plena de bona música en el seu interior. Un bon amic. Ens podem quedar amb molts testimonis que ens va donar l’Oriol, jo n’he triat un. La seva fortalesa, la seva capacitat de lluita en els moments difícils, en els moments on la salut li estava guanyant la partida. Mai perdia aquell somriure, mai perdia aquell comiat recordant que aviat ens veuríem…

Fins sempre, Oriol!

Alícia Romero
(escrit publicat pel PSC en el llibre dedicat a l’Oriol Batista. Octubre 2011)

This entry was posted in Blog and tagged , , , , . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>