Mi madre es la respuesta a muchas preguntas… entre ellas, a mi pasión por los libros. Ella me infundó el amor por la literatura, desde muy pequeña y a ella debo agradecerle, entre tantas cosas, ésta. Leer me permite desaparecer, disfrutar, soñar, sufrir y vivir a través de las páginas de un libro todo aquello que el escritor me quiera mostrar. Es una delícia a la que no renuncio, a pesar del cansancio, a pesar de no tener el tiempo suficiente.
En casa de mis padres siempre ha habido libros. Mi madre es una gran lectora, siempre cuenta con dos o tres empezados, y relee al largo de los años aquellos que más le han gustado. Des de que empecé a leer, hemos comentado los libros, nos hemos recomendado novelas, hemos compartido… Ella me descubrió a Miguel Delibes, como a tantos otros, y ella me recomendó Señora de rojo sobre fondo gris. Le encantó. A mi también. Es un libro precioso basado en un pasaje real de la vida del propio Delibes. La historia de la enfermedad y muerte prematura de su esposa. El título hace referencia a un retrato de su mujer vestida de rojo y realizado por el pintor García-Elvira. A mi madre y a mí nos emocionó cómo Delibes sufre y ama a su mujer, cómo la respeta, con qué dignidad, con qué ternura, con qué delicadeza. Es un libro publicado en 1991 y, en comparación con otros del escritor -Cinco horas con Mario, el Hereje, Los Santos Inocentes, etc…- éste no es de los más conocidos pero vale la pena leerlo. Es precioso.
En este día triste para la literatura en que se marcha una buena persona, humilde, honesta, sencilla, de gran corazón… y un gran escritor, un gran hacedor de las palabras… este es mi pequeño homenaje a Miguel Delibes.
Y mi reconocimiento, que hago en lengua española, a mi madre que me descubrió y me transmitió el amor por la literatura. ¡Gracias, mami!
He escrit a consciència que he participat perquè ha estat així. Ho explico. Un acte realment 2.0. Algunes persones hi han participat via video, com 
El 7 de març de 2008 a mig matí em va trucar la Miriam per dir-me que ja era a l’hospital. Dilatant. Em vaig posar tan nerviosa que no podia fer res més que pensar-hi, així que vaig marxar directament cap allà. Quan la vaig veure no vaig poder evitar plorar. Em vaig emocionar taaaaant. Pensar que en unes hores coneixeria al meu nebot, em feia sentir especial. Tant la Miriam com l’Ivan estaven amb les emocions a flor de pell. Vam plorar tots molt, d’alegria i felicitat, és clar. En les hores que varem esperar que sortís en Pol, vaig estar pensant en tonteries, per exemple, quin horòscop li tocava: seria Peixos! ”Vaja, no tinc massa amics amb aquest signe”, vaig pensar. Però, aleshores em vaig recordar que un dels meus millors amics feia anys precisament aquell dia, el 7 de març. En Jordi Esteve és una gran persona, un tio intel·ligent, sensible, molt vital… i, vès, em vaig alegrar!! … Quines tonteries de pensar, oi? Debien ser els nervis.
Aquest matí m’ha arribat la notícia de la mort del pare Melero. Sabíem que un dia, no massa llunyà, el seu cor deixaria de bategar. Després d’uns intensíssims 17 anys fent-ho de manera sorprenent i amb l’ajut de dos marcapassos, aquest dia ha estat avui. Tot i que coneguis la proximitat d’una mort, quan arriba sempre t’agafa de sorpresa, en el fons perquè desitgem que les persones que més estimem no desapareixin mai del nostre costat.
Podríem dir que, malgrat la diferència d’edat (tenia la mateixa que el meu avi) la connexió va existir des del primer moment. Quan vaig entrar de regidora d’esports el tracte amb ell va ser més freqüent i intens. En aquella etapa, estava molt vinculat al món del futbol, la seva gran passió, i les seves anades i vingudes al local del costat de l’Escorxador on hi havia la seu del Patronat d’Esports eren més que habituals. Em va ajudar molt i vaig aprendre molt amb ell.
A l’Ivan Sanz el vaig descobrir quan vaig ser regidora d’esports, entre els anys 2003 i 2005. Per circumstàncies personals, durant molts mesos, vaig assistir a quasibé tots els partits del 
A en Pepe Novellas el vaig conèixer fa uns anys. Sempre em va agradar la seva forma de pintar… tant és així que quan l’Anna i en Carles es van casar, vaig plantejar regalar un dels seus quadres. Vam estar uns dies anant i venint del seu estudi de 
I, per últim, en Pep Manté, el guanyador d’aquesta primera edició del Mataroní de l’Any. És difícil ser de Mataró i no tenir referències d’en Pep Manté. Segur que havia defensat, com a advocat laboralista, a algun amic o membre de la família, i segur que l’havies vist en algun acte de les Santes, dirigint la Banda o portant la Momerota. Vaig tenir la sort de coincidir amb ell i poder compartir algunes estones, gràcies al 
